Portal Gironí d'Història i Genealogia

Sant Llorenç de Sous

Monestir de Sant Llorenç del Mont o de Sous

Vist: 696
Claustre de Sant Llorenç del Mont
Foto: JBB - Claustre de Sant Llorenç de Sous

L'antiga abadia de Sant Llorenç del Mont, actualment Sant Llorenç de Sous, es troba a l'extrem meridional de l'antic terme de Bassegoda, integrat el 1988 al municipi d'Albanyà, en un planell de la muntanya de la Mare de Déu del Mont i al peu del santuari, a 855 m sobre el nivell del mar. Aquest cenobi benedictí tingué un pes específic important a la història alt-medieval del comtat de Besalú.

Història

La primera notícia que fa referència a la seva església és un diploma concedit per Carles el Calb al monestir de Sant Aniol d'Aguja, de l'11 d'abril del 871, on es troba com a part de les possessions del monestir, el "montem sancti Laurentii cum basilica in honore sancti Laurentiii eiusdem fundata". El compte Radulf comprà l'església al monestir de Sant Aniol (887), peró, l'any 899, ja pertanyia a la catedral de Girona, segons consta en un precepte del rei franc Carles el Ximple, que concedia la immunitat a la seu gironina i confirmava les seves possessions, incloent-hi la "cellam sancti Laurentii cum terris et vineis". També s'esmentà l'"abbatiam sancti Laurentii" quan el mateix monarca confirmà i augmentà els privilegis i possessions de la mitra de Girona (922)1.

L'any 1002 el papa Silvestre II concedí a Odó, bisbe de Girona, una butlla conformant els seus béns, entre els quals apareix la "cellam sancti Laurentii quae est super castrum Bebeta, quemadmodum Fredolo per praecepta regalia detinet". Segon això, Fredolo posseïa la cel·la de Sant Llorenç per precepte reial1.

Desvinculat del monestir benedictí de Sant Aniol d'Aguja i independent de fet del bisbe de Girona, des del 1003, el monestir de Sant Llorenç del Mont, regit per la regla de Sant Benet, començà a participar en la política del comtat de Besalú, mitjançant el seu abat Abbo i aviat gaudí de la protecció dels seus comtes, en un primer moment i, després, del casal de Barcelona. Tot i que la primera donació coneguda és la que féu el levita Della (991), l'any 1020, el comte Bernat Tallaferro, segons establí en el seu testament, deixà un alou al "coenobium sancti Laurentii, qui est situs supra castro Beuda". La presència de Tassi, abat de Sant Llorenç, com a testimoni del testament, mostra la importància i influència del monestir. Les deixes testamentàries del comte Guillem de Besalú l'equiparen en importància als monestirs de Sant Esteve de Banyoles, Sant Pere de Camprodon i Sant Martí del Canigó (1034). Ermessenda, comtessa de Barcelona, deixà trenta mancusos al "cenobio sancti Laurentii de Monte", abans de marxar de pelegrinatge a Roma i Compostela, l'any 1057, mentre que Ramon Berenguer III de Barcelona, mort el 1131, donà a Sant Llorenç, per disposició testamentària, "omnes albergas et toltas et forcias quas habeo in eius honore... et unum de melioribus mansis et pratis"1.

El 1296 Bernat fou escollit abat de Sant Llorenç, però no sol·licità la benedicció del bisbe de Girona fins tres anys més tard, la qual cosa confirma la independència de fet del monestir respecte la Seu gironina1.

Eren venerats a l'església del monestir de Sant Llorenç, sant Antoni Abat, sant Dionís, potser per influència carolíngia, i la Mare de Déu; aquesta darrera fou objecte de tal veneració entre els fidels de la rodalia que l'abat Bernat es decidí a construir-li un santuari al cim de la muntanya, entre els anys 1311 i 1318. Aquest santuari provocà un conflicte entre l'abat del monestir de Sant Llorenç i el bisbe de Girona, que acabà amb un conveni entre ambdues parts, segons el qual Bernat i els seus successors retindrien l'administració, mentre que el bisbe es reservava el dret de visitació i la jurisdicció sobre el santuari, alhora que havia de rebre un cens anyal de deu lliures de cera la vigília de Nadal (1319)1.

Un document de l'any 1222 esmenta l'existència de clergues beneficiats a l'altar de la Mare de Déu del Mont, juntament amb els monjos de Sant Llorenç, la qual cosa ha fet pensar en la possibilitat d'un santuari anterior al construït el segle XIV. Tanmateix, és més probable que faci referència a la presència de clergues beneficiats a l'altar de la Mare de Déu del Mont de l'església del monestir1.

La situació de prosperitat de Sant Llorenç del Mont és confirmada per una visita que realitzà un representant del bisbe de Girona, l'any 1322, en la qual s'explica que la comunitat, composta per set monjos i l'abat, tenia unes rendes suficients per a viure sense contraure deutes. Tanmateix, al segle XV, començà la crisi i decadència del monestir per la disminució dels seus ingressos des del 1420 i pels importants danys produïts pels terratrèmols que afectaren aquesta zona els anys 1427-1429, els quals enrunaren totalment l'església i motivaren que l'altar major hagués d'ésser traslladat al claustre (1432). En fou conseqüència que l'any 1438 únicament hi hagués dos monjos a Sant Llorenç1.

L'abat Francesc Albanell, mort el 1530, creà una comunitat de quatre sacerdots seculars, i donà a cadascun una renda anyal de 40 lliures, però, cinquanta anys més tard, només hi restava un clergue beneficiat. L'any 1592 el papa Climent VIII vinculà el monestir de Sant Llorenç de Sous, com el de Colera, al de Sant Pere de Besalú, unió que es feu efectiva l'any 16051.

Habilitada una nova església a les antigues dependències del monestir, concretament a la seva sala capitular, fou atesa, des que Sant Pere de Besalú fou exclaustrat (1835), pels capellans del santuari de la Mare de Déu del Mont, nomenats pel bisbe de Girona des del 18331.

Primitiva construcció

El primer cenobi documentat l’any 871, estava constituït per una petita església de factura preromànica i un cementiri. De tots aquests elements se n’han trobat petites traces sota l’actual església abacial, on clarament se situaria aquest primitiu monestir. Les més ben conservades són les restes de la paret de l’absis de l’església, en bona part destruïdes per la construcció del gran temple romànic posterior. Es pot identificar, però, part del seu presbiteri i d’un paviment d’opus signium que parla clarament de l’antiguitat del temple. Amb les dades que es disposen podem dir que es tractava d’una esglesiola d’uns 8-10 m. de llargada i 2-3 m. d’amplada, capçada a llevant amb un absis semicircular. Associades a aquesta església, en el transcurs de les excavacions realitzades han aparegut restes del cancell (element que servia per separar la zona de presbiteri de la nau) que devia haver-hi, fet amb material ceràmic i reaprofitades com a graons de l’escala d’accés al presbiteri2.

Restes del primitiu edifici monacal de Sant Llorenç de Sous

Estructura constructiva de l'església del monestir

El conjunt de l'antic monestir de Sant Llorenç del Mont és organitzat entorn del pati central d'un claustre, al cantó de tramuntana del qual hi ha l'església, en un replà més elevat del terreny.

L'església és un edifici de planta basilical, amb tres naus, originalment cobertes amb voltes, sense transsepte, rematades a llevant per sengles absis semicirculars, els quals s'obren a les naus a través de senzills plecs que formen una gradació d'amples. Els absis laterals són llisos, amb només una finestra de doble esqueixada al seu centre, mentre que l'interior de l'absis central és ornamentat per tres arcades cegues, que arrenquen de semicolumnes adossades, amb capitells troncopiramidals llisos, i bases extremadament simples, i que emmarquen tres nínxols de perfil gairebé semicircular, en els quals s'obren sengles finestres de doble esqueixada3.

La base d'aquestes semicolumnes és situada sobre un podi, l'alçada del qual és ocupada per una mena de terrabastall o cripta, molt alterat per modificacions posteriors, que presenta una finestra de doble esqueixada, centrada en un semicercle absidal. La nau lateral de tramuntana és totalment enrunada, i només es conserva l'absis i un llenç de la seva façana nord, en la qual hi ha una mena d'obertura, molt malmesa, que no es pot precisar si es tractava d'una porta3.

La separació entre las naus laterals i la central és formada per quatre arcs formers, que només es conserven al lateral de tramuntana, mentre que al lateral de migjorn només queden els pilars. La nau lateral de migjorn fou aparedada, i separada de les altres dues naus en un moment imprecís, però que podem situar dins el segle XV, per les troballes ceràmiques que hi han tingut lloc3.

Sant Llorenç del Mont - Interior església
Foto JBB. Interior de l'església del monestir de Sant Llorenç del Mont

Els pilars de separació entre les naus són de planta rectangular, amb uns lleugers ressalts, que insinuen una dèbil forma en creu. El motiu d'aquesta forma, que sembla destinada a rebre uns arcs torals de reforç de les voltes, apareix a la nau lateral de tramuntana, on els arcs formers presenten les seves dovelles extradossades per un arc format per llosetes planes, ressaltat respecte el pla de l'arc, enllaçant amb els ressalts del pilar, continuant el mur per sobre dels arcs, llis, sense més ressalts. Aquí s'observa l'arrencada de la volta, de canó, semicircular, sense arcs torals de reforç. En canvi, els mateixos arcs formers pel cantó de la nau central no presenten aquest ressalt de l'extradós, i ni tan sols són extradossats i, per tant, els ressalts dels pilars segueixen per sobre del nivell dels arcs i sebla que, per lògica, devien suportar uns arcs torals de reforç de la volta3.

A la nau lateral de migjorn han desaparegut totalment els arcs i només resten els pilars, que són idèntics als del cantó de tramuntana, per la qual cosa podem suposar que devien respondre a la mateixa estructura que els arcs del cantó de tramuntana3.

La volta de la nau central, de la qual no es conserves les arrencades com a lateral de tramuntana, era força més alta que aquella, atès que s'ha conservat el mur, per sobre dels arcs formers, en part refet, en el qual aparegueren uns vestigis que foren identificats com a finestres, les quals s'obrien sobre la coberta de la nau central i que, lógicament, es devien repetir al cantó de migjorn. Aquesta estructura de pilars amb la nau central més alta, és molt singular, però apareix gairebé idèntica a l'església de Sant Vicenç d'Estamariu, a l'Alt Urgell, que, a diferència de Sous, era coberta amb fusta a les seves naus3.

Porta d'entrda a l'església de Sant Llorenç del Mont
Foto JBB. Porta d'entrada a l'església del monestir de Sant Llorenç del Mont

La porta principal s'obre a la façana de ponent, centrada i flanquejada per dos contraforts que es corresponen amb els murs de separació de les naus. La seva forma és molt simple: és oberta amb un arc adovellat, extradossat per una filada de llosetes, que defineixen un pla refós on s'obre la porta. Aquesta façana de ponent era precedida d'un atri o galilea, del qual només es conserva la façana de tramuntana, i part de la façana de migjorn, arran del brancal d'una finestra de doble esqueixada. Als contraforts que flanquegen la porta principal es conserven les empremtes de les arrencades dels arcs que separaven les seves tres naus, que tenien una disposició paral·lela a les naus de l'església3. Tot l'espai a l'exterior de la galilea servia com a cementiri, i també l'interior, on les excavacions arqueològiques han localitzat diverses tombes medievals que indiquen que aquest atri era utilitzat com a lloc d'enterrament2.

L'altra porta que conserva el temple s'obre a la façana de migjorn i comunica amb el claustre; la seva estructura és idèntica, però de proporcions més reduïdes que la porta principal. En aquesta façana de migjorn es conserven tres contraforts més, i a la façana de tramuntana hi ha els vestigis d'un altre contrafort, de reforç del mur, per ajudar-lo a rebre les empentes de les voltes. Aquesta solució tecnològica de reforçar els murs perimetrals amb contraforts és molt poc usual a la Catalunya del segle XI, i apareix en comptats edificis com Sant Esteve d'Olius, al Solsonès, o Sant Vicenç de Cardona, al Bages. A part dels contraforts, les façanes són totalment nues d'ornamentació, sense que sapiguem si tenien algun tipus d'ornamentació sota el ràfec, el qual, en tot cas, podria ésser un fris d'arcuacions llombardes sense lesenes. Els absis també han perdut la seva part superior, però conserven les lesenes que devien emmarcar sengles frisos d'arcuacions llombardes3.

L'aparell de tot l'edifici és molt uniforme, i format per petits carreus de pedra calcària de la mateixa muntanya, disposats en filades molt uniformes i regulars. A la cara interna de la façana de migjorn i en altres punts que han estat soterrats es conserva un fi arrebossat de morter de calç que sembla l'acabat original, per tal com presentava retocs i afegits posteriors al moment del seu descobriment. Les semicolumnes que ornamenten l'absis central són fetes de pedra sorrenca en peces perfectament aparellades, disposant-ne alternativament de curtes i llargues3.

L'església de Sant Llorenç del Mont és un edifici que s'adscriu perfectament a les formes característiques de l'arquitectura catalana de la meitat del segle XI, amb plena aplicació de les tècniques constructives i formals, característiques de l'arquitectura llombarda3.

Claustre del monestir de Sant Llorenç del Mont
Foto JBB: Claustre del monestir de Sant Llorenç del Mont

El clos monàstic és situat al sud de l'església i en un nivell inferior. S'organitza al voltant del pati del claustre, de planta quadrada, lleugerament deformada. Aquest és totalment enrunat, llevat de la seva galeria de tramuntana, que es conserva sencera. És coberta amb una volta de quart de cercle, recolzada al mur de migjorn de l'església i al ample i massís mur del porxo. La porta de l'església que s'obre en aquesta galeria resol el desnivell existent entre ambdós plans amb una escala lateral. Aquest porxo presenta una tipologia poc usual en el romànic català, per tal com és un mur cec, amb tres obertures estretes, cobertes amb arcs de mig punt, i dues grans arcades extremes que comunicaven amb les altres galeries. Tota aquesta part del porxo ha estat construïda amb carreus de pedra calcària, perfectament tallats i polits, fins i tot a la volta, disposats en filades uniformes, curiosament aparellades3.

Per fotografies antigues i l'evidència arqueològica sabem que les altres galeries eren força diferents a aquesta que s'ha conservat, perquè eren cobertes, probablement, amb embigat de fusta, i el seu porxo era format per una fila de columnes que suportaven una successió d'arcs, i un mur realitzat amb un aparell de petits carreus a penes desbastats. En les reformes posteriors del monestir han aparegut, bases, fusts i capitells procedents d'aquest claustre, reaprofitats com a material de construcció. Per aquestes restes sabem que les bases responien als habituals tipus romànics de dos tors amb una escòcia intermèdia, i els capitells són molt estilitzats, de decoració vegetal i tots iguals3.

Els edificis que conformaven l'ala de llevant del claustre avui son totalment enrunats, i el seu espai serví de cementiri al moment en què els edificis de l'ala de migjorn foren habilitats com a església. En aquesta ala es conserven dues portes, una dins la galeria de tramuntana del claustre, i una altra més al centre del parament, que comunicaven amb sengles estances. L'aparell d'aquest llenç de mur és del mateix tipus que el porxo de tramuntana, de carreus ben tallats i polits. En canvi, el mur que tanca les estances i forma la façana de llevant del monestir és fet amb petits carreus desbastats, molt semblant al mur afegit que sobrealçava el porxo de tramuntana3, desaparegut com a conseqüència de les obres de consolidació de les restes.

Sant Llorenç del Mont - Dependències
Foto JBB: Dependències de Sant Llorenç del Mont

L'ala de ponent del monestir conserva molt malmeses i reformades, dues estances principals: una adossada a l'església, de reduïdes dimensions, i una altra de més llarga, que enllaça amb l'estança de l'angle sud-oest del monestir. L'estança adossada a l'església conserva una porta adovellada, que s'obre a l'exterior, i una altra porta de les mateixes característiques, que s'obre al claustre, a la seva galeria de tramuntana. Una tercera porta comunica amb l'estança adjacent. La sala situada més a migjorn, és dividida, com l'anterior, en dos pisos, l'inferior dels quals comunica amb la galeria de ponent del claustre, per una porta adovellada. Al seu pis inferior es conserva un arc diafragma amb el mur superior, on s'obren dues portes. Del pis superior no es conserven més vestigis que el mur esmentat, i la façana de llevant, que dóna al claustre, en la qual es conserven les arrencades dels tres arcs diafragmes que suportaven la coberta3.

L'aparell de la part inferior dels murs que donen al claustre i a la façana de ponent de l'estança adossada a l'església és de carreus perfectament tallats i polits, semblant al del porxo de tramuntana, mentre que la resta de murs presenten un aparell irregular de petits carreus gairebé sense desbastar3.

L'ala de migjorn del monestir presenta les estructures més complexes de tot el conjunt monàstic, especialment emmascarades per les reformes posteriors en adaptar-la per a ésser església parroquial i dependències annexes. Entre les estructures de diversos processos constructius s'endevina una sala rectangular, que arrenca del límit de ponent del claustre, fins a les portes que comuniquen aquesta sala amb el claustre, construïda amb un aparell de petits carreus molt semblant al de l'església, i que fou ampliada vers llevant, sobrealçada amb un aparell molt semblant al del porxo de tramuntana, i coberta amb embigat sobre arcs diafragmes, que foren reformats i encara més sobrealçats per cobrir aquesta nau amb una vola de rajols, amb llunetes, per la seva adaptació com a església. Aquesta sala, després de la primera reforma, tingué dues plantes amb escala exterior, com palesen les dues portes superposades, que comuniquen amb el claustre3.

Sembla clar que la part més vella del cenobi correspon a l'ala de migjorn, en la seva part més antiga, que devia ésser coetània de l'església pel caràcter idèntic dels aparells d'ambdós edificis. Aquesta tipologia inicial del monestir, amb l'església i un edifici aïllat prop seu, és semblant a la que hi ha al monestir de Sant Pere de Rodes, on la part del cenobi coetània de l'església és el refectori. És probable que entre aquestes dues peces hi hagués un claustre primitiu, possiblement amb estructura de fusta3.

La construcció del claustre de Sant Llorenç del Mont, s'avé amb les tècniques pròpies del final del segle XII, moment en el qual hom devia construir l'ala de tramuntana, i es devien renovar les dependències perimetrals, amb la nova construcció de les ales de llevant i de ponent, i la reforma de l'ala de migjorn. En un moment constructiu diferent, però probablement immediat, i potser sense haver conclòs les obres projectades, es produí un canvi notable en l'orientació constructiva, a la qual devien correspondre els canvis d'aparell de l'ala de ponent i hom devia continuar el claustre amb una altra concepció, més vinculada a la norma habitual dels claustres catalans del segle XII, entre els quals el porxo conservat a Sous, que constitueix una excepció, relacionable només amb el claustre de la canònica de Santa Maria de Lillet, al Berguedà, de datació imprecisa. En canvi, el que sabem dels altres tres porxos del claustre de Sous, el situen plenament dins les tipologies habituals dels claustres amb una sola fila de columnes, i que devien rebre una coberta de fusta. No podem afirmar que la galeria de llevant s'arribés a finalitzar mai, atès que no hi ha vestigis al porxo de tramuntana del mur d'aquest porxo, ni al ràfec del mateix porxo. És lògic de suposar que la galeria de llevant no s'arribés a tancar, pel gran desnivell que suporta en un tram molt curt, i hagués generat un porxo de configuració molt peculiar. És, per tant, possible que el claustre de Sous no arribés a cobrir les seves quatre galeries, i es quedés en un claustre de tres galeries cobertes i una de descoberta3.

1 Catalunya Romànica, volum IV, Jordi Fernández i Cuadrench
2 Diputació de Girona. Panells informatius
3 Catalunya Romànica, volum IV, Joan-Albert Adell i Gisbert

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)